ARTICLES D'OPINIÓ

Democràcia participativa 

Tot enraonant amb uns amics van preguntar-me, quina era la meva opinió respecte al terme democràcia. Intentant respondre d’una manera prou clara va venir-me a la memòria un escrit del Sr. Federico Mayor Zaragoza, que començava dient:

“El terme democràcia és d’origen grec i significa ‘el poble’. És el poble el que mana, és la veu del poble la que interpreten les autoritats per a posar en pràctica la voluntat del poble, no la seva [de les autoritats] autoritat. És aquesta la diferència entre la democràcia, l’autocràcia, la plutocràcia, l’oligocràcia, la burocràcia, la tecnocràcia. És realment tota la gent, tots els ciutadans els que manen. I perquè una democràcia sigui veritablement genuïna, tots els ciutadans han de tenir la possibilitat d’expressar-se, de participar”. 

Vistes les coses així, doncs, podem continuar dient que la democràcia és una determinada manera de fer política que dóna gran importància al conjunt de decisions col·lectives i en la que es preveu una molt alta participació de totes les persones interessades. S’ha d’esperar poder comptar com a ciutadania, a més de ser comptats quan arriba l’hora de convocar uns comicis electorals, o quan es fan enquestes d’opinió. És en el moment de poder donar la nostra opinió, i que aquesta sigui tinguda en compte, quan realment assolim la condició de ciutadans i ciutadanes.

Tal vegada per aquest fet, s’atribueix a Sir Winston Churchill la frase: “ ...la democràcia és el sistema menys dolent de fer política”. 

Amb aquest terme nu de democràcia, ens estem referint a l’anomenada democràcia representativa, que ens ha permès, ben segur, sortir de la foscor i començar a caminar per camins d’esperança, però que tot i essent molt representativa, és prou limitada pel que fa al grau de participació del poble. 

En el cas que es volgués fer un exercici teòric sobre quines coses voldríem millorar, ens tocaria començar per recordar que la democràcia representativa es tracta d’un mecanisme exclusiu i alhora excloent, que queda configurat pels partits polítics i els seus interessos sectorials i ideològics.

D’aquesta manera, doncs, trobem que els partits polítics són els únics actors de l’escena política institucional. Si bé és cert que es contempla la consulta popular en algunes matèries, el conjunt de tota l’estructura i especialment els àmbits de decisió, recauen exclusivament en els càrrecs electes. 

Vistes les coses des d’aquesta òptica ens adonem que l’escenari és millorable, ja que només caldria fer un pas endavant i situar-nos en les tessitures difoses a Porto Alegre (Brasil) i recuperar-ne el seu esperit participatiu.  

El model d’aquesta ciutat del Brasil, com sabem, tracta d’aprofundir en la participació, fet que arribarà fins a posar la gestió dels assumptes públics en mans de l’anomenada societat civil. 

Els poders públics, però, són els que han de promoure i facilitar la participació ciutadana i, en aquests moments i en clau local, dir que l’administració de qualsevol ciutat o poble ha de centrar l’acció en preveure els nous canals d'aquesta participació. 

Aquest camí cap a la cogestió, o gestió a parts iguals de l’administració entre els polítics i els moviments ciutadans, ens va duent cap a un nou model de democràcia, l’anomenada democràcia deliberativa, en la que s’organitzen consells de participació i tot un conjunt d’òrgans des dels que les organitzacions socials d’una comunitat –gran o petita– poden opinar davant els representants de l’administració per tal que se’ls tingui en compte, com es deia abans, per poder ser, realment, ciutadania. Queda clar que aquests consells només tenen un caràcter assessor i consultiu, és a dir no tenen capacitat de decisió, però en canvi si que tenen una enorme força moral. 

Així situats, podrem dir que la democràcia participativa ve a ser un pas avançat o una etapa evolucionada de la democràcia, doncs el que és realment important és la ciutadania. 

En aquest model la ciutadania i els grups que la conformen es converteixen en agents polítics directes, al marge, però, de treballar de manera conjunta amb els partits polítics.

Això només serà possible si ens situem en el pluralisme ideològic, el respecte a les diferencies, la protecció dels drets fonamentals i de les llibertats i la presa de decisions col·lectives.

Veiem, doncs, que va més enllà de la simple elecció dels representants. 

Models d’aquest tipus, pel fet de ser de mires àmplies, i vist el paper que pren la ciutadania en el moment de la presa de decisions polítiques, són, avui per avui, mirats amb molt de recel, doncs els límits no s’han encara definit. 

Quan la participació és certament real, es pot donar un conflicte d’interessos entre la ciutadania, que potencialment participa en aquests processos perquè l’afecten, i el grup que organitza la decisió. 

Per aquest fet, en moltes ocasions el concepte de democràcia representativa se sol associar amb posicions d’esquerres, tot i que no hi ha res que impedeixi en la pràctica que petits grups d’altres orientacions es vegin afavorits pel fet d’incloure’s en el procés deliberatiu. 

Fins aquí el que podem dir, parlant de democràcia i en concret de participació, és que hem anat fen un camí ascendent en el teòric procés de millora. Ara bé, com en tot camí, hi ha qui el pot voler fer a la inversa, és a dir, anar d’un procés democràtic orientat de manera clara a la participació de les persones d’una ciutat o poble, cap a un model més restrictiu i limitat, el que hem anomenat, estrictament, democràcia representativa. Aquest fet que, evidentment, és absolutament legal, situa els legisladors, durant el temps que dura el seu mandat, força allunyats de la ciutadania, la qual, arribat el moment, tindrà l’oportunitat d’opinar. I llavors, Déu i la ciutadania diran 

Armand Soler Alcaraz.    

18 d’octubre de 2005