Fem pinya !

El destí em va lligar de per vida a aquests paratges de la muntanya de Montserrat, això fa que amb el pas del temps m’he anat acostumant a veure les coses des  del cim. He vist la transformació soferta en els camps, he pogut assistir, des de l’inici, a l’aparició de nous enclavaments urbans, he vist, també, com s’abandonaven masies i cases, i com n’apareixien d’altres en els llocs més inversemblants.

Tot això, però, no és res si ho comparem amb el que començo a percebre que està passant ara, si res no ho atura, en el poble de Collbató.

 .

 Podria passar que degut a la distància des de la que jo veig les coses del poble, aquestes  no siguin exactament com a mi em semblant, si fos així us demano a vosaltres, els que llegiu aquestes ratlles, que m’ho feu notar.

De moment el que si us puc assegurar és que el que veig, justificaria en escreix, el llençar el timbal al foc, si no fos, per que n’estic segur que hi haurà una reacció popular que posi seny on sembla que no n’hi ha.

Proposo, per tant, que fem pinya !

Ara que anomeno això de “fer pinya”, recordo els dies en què tothom, homes i dones,  els qui habitàvem en aquestes terres, ens vam posar d’acord per a foragitar als gavatxos.

Entre d’altres raons va ser perquè el model de societat que aquells brètols ens volien imposar era el que a ells convenia no el que ens convenia a nosaltres com a poble.

Exactament el que ara torna a passar !

Ells explicaven, des de feia temps, que el país i, també el nostre poble, el que necessita era modernitzar-se, que érem una colla de pagerols, i que no sabíem el que ens convenia

“Guarda’ns  Senyor dels qui ens pretenen salvar”, deia sempre l’avi.

Volien transformar els nostres camps en unes zones de comerç necessari per a l’economia del poble , deien.  De quina economia durien parlar ? Per sort no ho sabrem mai !

Van reunir-nos un parell o tres de cops. No per a consultar la nostra opinió, no, ho van fer per a fer-nos saber el que havien decidit fer, costes el que costes...

En cadascuna de les ocasions ens feien notar com estàvem d’equivocats i  que poc estimàvem les nostres terres... Quina barra!

Precisament ells, ens deien això, ells, que van ser capaços d’instal·lar les seves casernes en el curs de les torrenteres...

 No sabien que les torrenteres, també anomenades per molta altre gent rieres, per anys que passin ermes sempre arriba el moment, després d’un molt fort aiguat, en que tornen a omplir-se d’aigua, arrossegant tot allò que trava el seu curs natural.

 No en tenien ni idea, els pobres infeliços, que a la natura no se li pot barrar el pas...

Tard o d’hora, les aigües tornen al seu curs, i això és, exactament, el que va passar.

Les fortes pluges d’aquell any  van “redreçar-ho” tot... i  ens van tornar a donar la raó.

Els molt tossuts, però, no van aprendre res de res, i al poc temps tornaven a construir noves edificacions en els mateixos llocs...

Han passat molts anys, els francesos ja no són a casa nostra, i de nou ens trobem amb gent, aquest cop de casa nostra, que està intentant fer-nos combregar amb rodes de molí

Ara s’han entestat en re-classificar uns terrenys per tal de vendre’ls al millor postor per a que crear fonts de riquesa pel poble ...(?) “Pa per avui i fam per a demà”

Algunes persones diuen que aquesta operació és especulativa, jo em limitaré a dir que és poc oportuna i clarament innecessària pel futur del poble.

Un poble com el nostre, forçosament, haurà de cercar la sortida als seus problemes fent-ne una anàlisi en profunditat, definint en primer lloc el model de poble que es vol aconseguir, reajustant les despeses, buscant noves fórmules de financiació i especialment fent créixer el terme d’una manera equilibrada amb l’entorn...Així d’entrada, se m’acut que el turisme rural i tots els seus apèndix haurien de ser contemplats com a possibilitat a tenir en compte. Possibilitats que s’ignoren d’entrada amb els plantejaments actuals.

Caldrà recordar a alguna persona, que pràcticament tot el poble està en el marc d’un parc natural, tant especial com el de Montserrat ?

Per què doncs no aprofitar-ho ?

Quan es parla de cercar i definir el futur, sempre cal afegir de quin futur estem parlant.

Jo voldria pel poble de Collbató un futur que permeti a les persones que hi viuen continuar gaudint d’un paratge singular, amb força possibilitats, encara avui no explotades  que permetin fer molt més sostenibles les debilitades arques municipals, amb propostes de continuïtat ben mesurades i equilibrades en el temps...

Sigui de la manera que sigui el més important serà respectar l’entorn, perquè cal recordar que depenent del que ara es decideixi, així serà el lloc on hauran de viure les  generacions futures, de dones i homes, grans i petits, nenes i nens de Collbató.

La terra és una propietat, d’us temporal i forçosament transferible.

Agradi o no, això és el que hi ha. .

“El timbaler”

10 de març de 2002