Ahir, en un parèntesi de la magnífica pluja, passejava pels voltants del poble, concretament per l’ermita de La Salut, quan vaig descobrir unes pintades de gall d’indi. Sí, sí, de gall d’indi.

Aquestes aus destaquen per les seves parades d’aparellament on fan gala de totes les seves plomes davant les femelles. Ho fan per exhibir-se i aconseguir atreure una parella per apaivagar els seus instints. Aconseguit l’objectiu pleguen veles i plomes i tornen a la seva vida quotidiana ensopida a la seva cor, amb els seus coetanis de granja, els porcs i els ases.  

Les pintades, aus molt preciades als àpats nadalencs, poden ser enginyoses, decoratives, còmiques i també barroeres, grolleres o injurioses. 

No vaig tenir sort amb les que vaig veure ahir. Tot i apreciar l’esforç que suposa anar fins a l’ermita per fer una pintada, perd tota la gràcia quan l’embrutaparets no sap distingir entre una paret que convé conservar neta per la seva antiguitat i un plafons per fer pamflets. Ni tampoc té el criteri suficient per no barrejar termes tan distants com els que pretenen comprometre l’honor personal i l’apropiació indeguda de cabals públics o privats. 

I em demano, no hi n’hi ha prou d’aquestes parades de gall d’indi? No fora més assenyat utilitzar els canals democràtics per dirimir les diferències de criteri? La resposta és evident: sí. Sí al debat públic, sí a la informació transparent, sí a la llibertat d’expressió i sí al recurs a la jurisdicció quan es poden provar les acusacions. 

No cal anar gaire lluny per recordar la manera en què es va plantejar davant els tribunals la reprovació de l’actuació d’alguns polítics. I el recurs a la via judicial els ha apartat de la vida pública municipal en tant no recaigui el veredicte corresponent.   

Això és donar la cara i, al mateix temps, ser cívic. La nostra obligació com a ciutadans i ciutadanes és posar en coneixement de l’autoritat competent qualsevol fet delictuós del que en tinguem notícia. I és obligatori de tal manera que, qui no ho fa, incorre en delicte ell mateix. 

Possiblement qui estira els fils d’aquestes actuacions no ha pensat que el dret a la intimitat i a la pròpia imatge és un dret fonamental i que els efectes que es poden aconseguir són, justament, els contraris. Bona part dels veïns de Collbató entenen que pintades i pamflets han anat més enllà del que seria tolerable i així ho han fet saber personalment, privadament i civilitzadament als afectats. 

Però es pot demanar civilitat als galls d’indi?

Autor: Camp(i qui pugui)