El poder i les seves fantasies

Hi ha persones que des de ben petites tenen molt clar el que esperen aconseguir en la vida i com qui diu, just desprès del primer plor ja comencen (val a dir que de manera rudimentària) a fer el camí.

En principi semblen nens prou normals, si no fos per que les coses que fan tots els altres nens, en ells, prenen un caràcter imprès en la intencionalitat. M’explicaré, i per a fer-ho posarem un exemple.

Tothom que hagi tingut fills o filles (en aquest assumpte el sexe diferencia ben poc), haurà observat la següent escena, un dia qualsevol a qualsevol hora:

...la mare: “tanca la tele i posat a fer els deures”

...fill o filla.- “tinc ganes de veure la tele”

...mare.- “t’he dit que la tanquis i facis els deures...”

...fill o filla.- “Es que avui no tinc deures...”

...mare.- “tan se val, tanca la tele.”

...fill o filla.- però perquè ? ..

...mare.- “perquè jo ho dic, i prou, s’ha acabat !. Tanca la tele”.

Us és una mica  familiar l’escena, probablement si ,oi?

Diríem que forma part de l’essència  de la persona.

En el cas del fill o filla, s’està manifestant un principi molt arcàic que no és altre que el de lluitar com a única formula per a sobreviure de qui ens vol dominar.

Totes les seves energies aniran cap a una sola diana...trobar els punts febles del dominador i precipitar la seva caiguda d’aquell pedestal immerescut, que la vida li te reservat just per a ell i per a ningú més que ell ...

El principi de domini, d’una persona vers una altra, només es podrà tolerar en el moment en el que s’inverteixen els papers. És a dir en el moment en el que el dominat passa a dominar al seu dominador. Just en aquest moment les ferides inicien el llarg camí de la cicatrització, a vegades tota una vida, per que en definitiva el que s’està cercant no és exactament allò.

És evident que en el cas de l’exemple el que s’està posant en evidència és l’estat d’inseguretat d’una mare, que sentint-se molt feble en els seus arguments ha de recórrer a la força, com única via per a mantenir el seu estatus diferenciador,

“...que s’haurà cregut aquest marrec...”.

“...si en deixes passar una ja estàs llesta...”

Com que des de que el mon és mon, i d’això ja fa uns quant anys, hi ha qui diu que tot està inventat, ens trobem que aquesta manera de funcionar la trobem força vegades repetida en qualsevol llibre d’història, tots el governs- gran o petits -sobrats de “veritat única” , poc democràtics algú dirà, i per tant poc respectuosos per les diferències d’opinió dels altres han funcionat pel principi del domini .

Tal vegada és com si el pedestal d’aquests polítics fos tant resistent com la mantega i les paraules i opinions dels altres actuessin com una petita flama encesa en els seu peu, amb la qual cosa ja tenim la taula parada i la comèdia començada.

Signat.- “El timbaler”.

22 febrer 2002